Acaba el juny i amb ell acaba la temporada, arriba la calor sufocant i les noies treuen aquells shorts que t’han ens fan patir.
El juny és un mes d’alegries i decepcions, El principi del estiu i el final de un curs agònic. Fa anys acostumat a tenir exàmens durant aquestes dates mai em posava nerviós, si havia estudiat aprovaria i si per contra m’havia passat massa hores al bar suspendria. Una equació bàsica però que tenia claríssima.
Ara amb els exàmens ja a la memòria i només trepitjant les biblioteques per amenitzar la tarda algun amic rezagado em trobo amb un altre tipus de prova. La Trail d’andorra de aquest cap de setmana (dissabte) podríem definir-la com el “exàmen final” de la meva temporada i estranyament em trobo nerviós, preocupat com mai abans m’havia passat. Seguint la meva lògica anterior no hauria de patir en excés: he estat entrenant una mitja de 100 km durant els últims 3 mesos, he intentat fer el màxim desnivell que em permet Barcelona i vinc de una Mitja Marató a Sitges i una Trail de Sallent (que tots sabem lo dures que són), però hi ha alguna cosa al meu cap que no em tranquil del tot. L’equació de si has estudiat aproves aquí és difumina molt més ja que intervé el temps que faci el dia de la cursa, com em noti física i mentalment i moltes altres variables fora de les meves mans.
Tinc bastant clar que la meva temporada no la determinarà una cursa, he passat de fer curses de 10 km cada 3-4 mesos a entrenar molts dies vint quilometres i fent sortides per la muntanya a ritmes que mai hauria imaginat. Per mi, tot això ja m’ha fet “aprovar” la temporada i com diuen una bona gent “mai por”, haurem de tirar cap amunt que després fa baixada i si estic aquí és perquè m’encanta baixar.
Ànims a tots i molta sort als exàmens!
Al marge d'un camí 