Enviat per: Carles | 3 Desembre 2014

La Muntaya russa de la Neorural (27 km +- 1600)

Quan ets un nen esperes amb candeletes l’arribada del estiu i l’obertura dels parcs d’atraccions per poder anar com un boig a aquella muntanya russa que tant ens agrada: com més pujades, baixades i loops tingui, millor. Doncs als punkis de muntanya ens passa el mateix amb la NeoBrutal (ai Neorural), esperem el final d’any amb el cap fixat en aquella serralada de la Marina.

Perfil de la Neorural :)

L’any passa’t ja vaig arribar tard al Dragon Kaan i en mal estat, així que, aquest cop: despertador a les 6 i rapidet cap a Santa Maria de les Martorelles que per molt que hagi passa’t una de les meves pitjors nits (els malsons de relliscades al fang han estat recurrents) avui no fallaré.

Només deixar les coses al cotxe em trobo al Santi que em baixa amb el seu cotxe a la linea de sortida i m’explica que avui s’ha aixecat a les 3 de la matinada (quants organitzadors fan això? BRAVO!) i em diu que els camins estan preciosos i que gaudirem com nens. Ens col·loquem a la tanca de sortida i xerrem 4 tonteries per matar els nervis amb els malalts del tuister i a córrer. (Com sempre un plaer veure-us a tots)

La meva cursa no es pot definir millor que com una muntanya russa d’emocions, forces i vivències. Començo una mica fort per no menjar-me molt tap però al km 2 ja començo a frenar pels corriols de pujada. Abans del primer avituallament arribem a un corriol perfecte: una baixada serpentejada per arbres amb un terra humit però sense que rellisqui res que ha fet gaudir fins a tota bestiota de muntanya.

Passa’t l’avituallament descobreixo que la butxaca on duia les claus s’ha foradat i he perdut les claus del cotxe. Putada, pànic i estupor. Be, que “no cunda el panico Carles”, ara no serveix de res tornar perquè ves a saber on l’has perdut. Arribo al 2n avituallament i notifico la meva pèrdua i més tard em trobo al Santi i la Rosa a qui també explico la situació, ells avisaran perquè mirin de buscar-la, així doncs la cursa continua i com he perdut uns 15-20 min començo a prémer fort la maquina.

Per molt que estigui corrent de nou em trobo a la pujada de la Muntanya russa, on el nus a la gola per saber com tornaré a casa sumat amb que encaro el pic més alt de la cursa fan que no pari de donar voltes al cap. La pujada ja la coneixia i encara que traïdora es deixa pujar bé i aconsegueixo arribar al 3n avituallament (km 12,5) en 2 hores.

Una cursa com la Neorural no em podia oferir un desenllaç tant amarg i al començament de la baixada de les vinyes em trobo a la Rosa (moltíssimes gràcies) fent-me senyals per dir-me que han trobat les meves claus i que les tenen al 2n avavituallament. Qui necessita gels quan té aquestes alegries i emocions? Doncs cap a baix a triscar pels corriols.

Els vora de 15 km que em queden els faig en unes 2 hores sense parar de recordar les paraules d’en Santi: “Gaudireu com nens, els camins estan preciosos”. Corríem a la serralada de la Marina però amb la pluja que queia, el verdor junt amb les primeres tonalitats marrons de la tardor i les falgueres de mig metre et transportaven a un bosc del centre d’Europa.

El final com sempre amb la curta però intensa pujada al castell és fa animat sabent que a dalt tindràs els amics dels Koala’s Team esperant-te amb tota l’alegria i xerinola que els caracteritza (bogeria i volls més ben dit). Un cop a dalt contrasto amb en Raul que tot el que resta es baixada excepte 2 repics curts, d’aquesta manera m’acabo acomiadant fins més tard i em decideixo a baixar com una bala per tancar el recorregut en 4h (27 km +- 16000).

Tant brutals eren aquests corriols que triscant per ells vaig acabar delirant que com fan en altres esports que fiquen nom a corbes o a ports, hauríem de posar nom algun d’aquests corriols majestuosos. Per exemple el corriol on vaig perdre les claus s’hauria de dir “Be de Déu” o “La perdició del noi verd”.

Bromes a part no dubteu en anar i tornar a la Neorural, jo venia d’una temporada força saturat i en la que sortir a córrer em provocava cada dia més mandra però la Neorural és una cursa màgica i diferent. Lliscar per aquells corriols m’ha tornat en part l’alegria de córrer i m’ha fet recordar perquè gaudeixo tant de tot això.

Abans d’acabar vull agrair a en Santi, La Rosa i tota la organització que facin una de les millors curses de Catalunya i per mi,la millor que no es disputa al Pirineu. Sembla impossible que un poble tan petit, allunyat de grans serralades pugui fer una cursa tan maca i especial com aquesta. Tots i cada un dels voluntaris i organitzadors t’ajuden en tot i t’animen sense parar per molt que plogui durant tot el matí. En cap altra cursa segurament m’haurien trobat les claus del cotxe i m’haurien avisat abans de que hagués acabat. De tot cor, gràcies.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: