Enviat per: Carles | 2 Mai 2014

Punk trail de Vilomara

La cursa va començar com totes les velles Punk Trails, amb quatre bojos reunits a les 7 del mati i unes ganes boges de rebentar per la muntanya (i que baixi el deu dels Punkis si no ho vaig fer).

(Foto de Tribu ZZTrail)

(Foto de Tribu ZZTrail)

 

Els primers rajos de sol es començaven a dibuixar entre l’horitzó de les muntanyes i nosaltres començàvem a enfilar per la muntanya. Després d’evitar perden’s tots per una intersecció una mica complicada em trobo a primera línia pujant per la pista que porta al primer pic. Sé perfectament que no és el meu lloc i no em preocupo en excés, amb lo dolent escalador que sóc, amb prou feines hauré fet mig quilometre que ja m’hauran atrapat. I efectivament en un sospir el grup de davant amb el @Karlos i els bons m’avancen per arribar primers a la carena.

Des de dalt la carena la boira mandrosa comença poc a poc a desfer-se dels seus llençols i mentre baixem per la carena es començar a descobrir indrets abans amagats. El pas per aquest tros es preciós i els corriols encara que a vegades força tècnics deixen temps suficient per gaudir del paisatge abans del primer avituallament.  El descens, com sempre que vaig descansat de cames, es ràpid i per desgracia meva gens conservador.

Després d’un avituallament “d’entrenament”  el  camí segueix per una ruta d’una pista forestal. Odio tant les pistes que aconsegueixen gairebé que camini per molt que siguin planes. Mentre estic amb els meus pensaments maleint aquests camins, veig un corredor que tomba una corba i de cop i volta el deixo de veure. No hi dono gaire importància ja que travessem un tros un pel sinuós i dono per fet que a la recta ja me’l trobaré. La meva sorpresa arriba quan en la recta  em trobo sol i deixo de veure els senyals marcant el recorregut. Decideixo seguir una mica més, comprovant inútilment si veig alguna cinta. Malauradament he pagat el pato d’anar sol i m’he acabat perdent, encara estranyat que no hagi vist la cinta, faig mitja volta i després d’uns minuts veig com unes cintes marquen un petit corriol que puja la carena.

El sol ja comença a repuntar quan em trobo pujant el cim més alt de la cursa. Vaig estressat per haver-me perdut i per no trobar ningú davant meu. Com puc ser tan burro d’haver-me perdut? Ja sé que no faig aquesta cursa per batre cap marca però cal que sigui l’últim?

Tots aquests pensaments ressonen en el meu cap mentre accelero el pas fins a veure uns corredors davant meu, els avanço (sempre respectuosament) i segueixo l’ascensió fins a arribar gairebé a la carena de la serra.

En arribar al cim, gaudeixo d’unes vistes privilegiades on tot el parc de Sant Llorenç de Munt i l’Obac està als nostres peus: tocant Montserrat i de fons el Pirineu, sempre el Pirineu esperant que hi vagi al Juliol.

punk

 

Just començar el descens arribo al avituallament i allí la Pilar() i el Pau(@Torgueta33) estranyats em pregunten si no em trobava davant seu i els hi explico que m’havia perdut. Ells marxen davant meu i jo acabo d’aprofitar que ens trobem a la meitat de la cursa (km 29) per avituallar-me bé i alimentar-me fins a les celles, no vull haver de patir més tard. Acabat el tiberi començo a baixar per una zona més tècnica i maca que em recorda les muntanyes erosionades de Montserrat i part del camí que porta a Sant Jeroni. Es tracta d’un terreny una mica pendent on has de parar compte on trepitges per no anar a terra.

Finalment arribem gairebé al pla per un camí que ressegueix una riera seca i allí veig com un grup de corredors que eren a l’anterior avituallament m’avancen. Un d’ells es tracta d’en @copderoc amb el que encara no hi havia coincidit mai, així que ens presentem i anem petant la xerrada fins que el meu bessó intentar diversos cops pujar a saludar el meu genoll segurament causa d’estrenar les Salomon Mantra. Veient que si segueixo aguantant el ritme el bessó m’acabarà enviant al balhala, li dic a l’Ernest que segueixi sense mi i que ja compartirem cervesa a la meta.

Normalment pateixo més de quàdriceps que de bessons però les Mantra et forcen a puntejar massa i em dec haver passat en alguna pujada i ara quan faig un petit salt temo per la meva vida de tal manera que decideixo controlar les meves ganes innates de fer la cabra perquè sinó aquesta cursa acabarà amb mi.

Després d’uns km arribem a la vora d’una petita casa on hi ha una intersecció i en la que els de la mitja trenquen a la dreta i els valents de la marató ho fem a l’esquerra. Parlo amb un dels voluntaris i m’indica que si retallo a la dreta, acabaré fent uns 35 km. Dubto una mil·lèsima de segon i acabo decidint que he vingut a jugar!

punki cat

Recorro menys d’un km i ja he vist que he comès un error, estem començant a travessar una zona de màquies i el sol es troba a la zona mes “zenital”. El sol de justícia unit amb el cansament acumulat dels més de 35 km fan que el meu ritme ja sigui deplorable.

Arribo al que penso que és l’últim avituallament  i per desgràcia divina em comuniquen que no queda molt aigua amb la que poder omplir els meus bidons.  Com no vull deixar sense res els últims herois de la cursa: decideixo omplir mig bidó, menjar força fruita i agafar un grapat de llaminadures per més tard. El sender ens porta a un pic no gens acusat però on els rajos de sol se’m claven com fletxes flamígeres i com les forces ja es troben a la reserva del tanc acaben convertint l’ascensió en una de les més complicades del dia.

Al final la pujada resulta més senzilla del que creia però el esgotament, la calor i el patiment no me’l treu ningú. Ja que em trobo pel km 40 decideixo descansar amb la senyera davant i aprofito per comunicar als amics que en una horeta ja estaré (però collons quina hora!).

EL repòs crec que m’ha retornat una mica les forces i baixo amb entusiasme i tranquil·litat, sembla que tot va bé fins que arribo al pla i començo a endinsar-me pel camí dels maquis. Ja us dic d’entrada que en aquell maleït trajecte fins a l’avituallament vaig passar un dels pitjors moments que he viscut mai en una cursa. El sol em bull el clatell i les màquies no confereixen ni un mil·límetre d’ombra per respirar tranquil. El camí no era ni molt tècnic ni amb massa desnivell però era interminablement llarg i no et donava cap perspectiva de quan s’acabaria aquest infern. A la meitat del camí ja em vaig quedar sense aigua  i el patiment es va anar agreujant fins que per sort vaig arribar al final del camí i al últim avituallament. Allà vaig poder carregar els bidons al complet i només uns 4 km em separaven  de la meta.

Acabar els 50 km com vaig acabar fent és genial dintre del patiment i dolor que vaig sofrir, inclòs saber que les teves hores d’entrenament es veuen recompensades es gratificant però aquell moment, just aquell moment on el sol sortia de les muntanyes i tota la teranyina de la boira anava difuminant-se, just aquell moment es la raó per la que m’aixeco a les 5 per anar a córrer. La mitja vida que busques.  Aquell moment indescriptible que trobes en una nit entre amics i licors en la que no buscaves res, aquell gest fugaç que li trobes a la teva noia abans de saber que la vols acompanyar a totes les aventures del món.

 

Aquell moment.

(Foto de @_gibert)

(Foto de @_gibert)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: