Em llevo a les 7 en punt una mica regirat, suposo que els 8 quintos de ahir tenen alguna cosa a veure, el meu germà encara no ha arribat a casa i mira que vam sortir junts. Em disposo a canviar-me quan entra per la porta, han anat tots al apolo mentre jo dormia perquè avui el Santi organitza La Neorural i l’any passat ja vaig faltar però aquest cop hi havia de ser encara que em perdés una nit de festa.
Arribo tard i malament a Santa Maria de Martorelles, sembla que aquesta serà la tònica durant tot el mati fins que arribi a la meta i pugui obrir una llauna de cervesa (de las rojas que soy un lamer). No tinc temps ni de aparcar que ja he de sortir corrents a buscar el dorsal i a la meta perquè gràcies a un simpàtic voluntari m’adono que em queden 2 minuts perquè comenci la cursa, així que surto corrent i arribo just per sentir el compte enrere (segur que la gent que va veure arriba un corredor com si s’acabes el món pensava que estava boig, en efecte ho estic).
La Neorural és una cursa especial perquè molts dels nois macos de twitter hi seran i ja fa dies que tinc ganes de conèixer algun d’aquests brètols que em falta. Amb les presses només he pogut saludar al Raul i Christian mentre recollia el dorsal i ara a la cua de la sortida no veig a ningú. La cursa comença i jo em trobo dels últims, lloc que no m’agrada perquè em sento pressionat a que m’atrapi l’escombra, per això decideixo anar fort al principi i col·locar-me en algun grupet que trobi que van al meu ritme.
Amb un perfil matador que no et deixar descansar ni un segon el meu cap esta a mil llocs alhora i el meu cor ja fa estona que va revolucionat, qui collons em mana a mi sortir a córrer un diumenge desprès de deixar els teus amics de festa? Quin sentit té estar corrent si portés una ressaca en la que la teva panxa sembla una piscina? Perquè no abandono?
Totes aquestes preguntes ressonen al meu cap però la única important és: Estic Gaudint? clarament la resposta és NO.
Aproximadament farà un any que vaig començar a córrer per la muntanya “seriosament” i des de llavors no hi ha hagut cap dia en el que no gaudis, en el que no m’ho passes bé, esta clar que hi ha dies que pateixes molt, que penses en abandonar i se’t cauen les llàgrimes però fins i tot en aquests moments saps que ets allà perquè tu vols i en el que una part de tu accepta aquest sofriment. Normalment anava a la muntanya per omplir-me de vida i ser jo mateix però a la Neo no ho estava aconseguint.
Amb la ressaca que porto, avui no era el dia perquè tot sortís malament però a vegades les coses no surten com un voldria i has d’aprendre a adaptar-te als esdeveniments, havia d’aprendre que si avui no estava fi per córrer no calia que em revolucionés i acabes demanant la hora,que molts cops un petit pas però segur era millor que 4 de pressa i corrents.
Gaudeix sempre dallò que fas i no ho oblidis mai. Avui ho havia oblidat i ho havia acabat pagant, m’havia costat un mati descobrir que havia de seguir fent allò que m’agrada i sinó acabar gaudint de tot el que faci. Si estava a Santa Maria de Martorelles no podia estar a mil llocs alhora. Un cop vaig entendre una cosa tant trivial com aquesta només em quedava acabar de gaudir els últims 10-15 km de la Neorural i gràcies als corriols això va ser ràpid.
Gràcies a tot els voluntaris i organitzadors de la cursa que van fer més fàcil el meu mal dia.
La pròxima entrada serà per parlar d’aquesta genial cursa.
Al marge d'un camí 