Enviat per: Carles | 17 Març 2014

El principi d’un camí

Jo abans no corria (i ara tampoc ho faig gaire), de fet si no hi havia una pilota darrere o un davanter contrari no corria ni per agafar l’autobús. De petit havia fet judo i futbol sala però per mi fer el test de Cooper ja era un suplici.

310915_2413336136965_56290259_n

Quan els anys del futbol sala es van acabar, un amic de la universitat que corria 1 o 2 maratons al any em va esperonar a sortir a córrer amb ell i fins i tot a fer alguna cursa junts. No recordo si va ser per no escoltar-lo més o perquè no estava passant per una bona època que finalment em vaig acabar calçant unes Asics Blackhawk i vaig començar a rodar km per la diagonal i rodalies.

Els primers dies em sortien els pulmons per la boca i em costava deu i ajuda fer més de 6 km. No podia acabar d’entendre com algú podia trobar una mena de plaer espiritual o físic en una cosa tant mundana com transitar una carretera per propi gust.

Per molt que fos un pelele (que encara sóc) i que no m’enamores a primera vista, això de córrer em va acabar atrapant com ho fan les grans passions de la vida: Com aquella primera cervesa que et beus amb recel i que té un gust amarg que espanta però que ara ja no et pots estar de demanar després de cada cursa o aquell grup de música que et va ensenyar una noia que freqüentaves els estius i poc a poc te’l vas acabar fent més teu que seu.

Definitivament vaig caure de dues potes en el món de córrer i després de la meva primera cursa (“La Cursa del Corte Inglés”), en van venir moltes més (“Bombers”, “Mitja marató Costa Daurada”, “Nikolaslauf”…). De cop i volta un món de entrenaments, gadgets, blocs i tonteries s’obria davant meu. Com una obsessió sentia les ganes de no parar i de parlar-ne a totes hores. L’obsessió va ser tan gran que jo que la muntanya més alta que havia pujat era una pista d’esquí amb telecadira em trobava corrent per corriols i gaudint de la muntanya.

Com en tots els enamoraments, tot comença com una muntanya russa i et tornes boig de cop però al final la consciència preval i deixes de fer el tonto, de molestar a tothom amb les teves paranoies i de pensar-te que fas quelcom que no faci tothom. Segurament tots els corredors, escaladors, esquiadors…hem gaudit de la muntanya i fins i tot ens hem arribat a sentir algun cop com herois per haver aconseguit algun repte, però no tots tenim la santa necessitat de predicar-ho per totes les xarxes socials ni de vendre fum del que fem per intentar demostrar que som millors que la resta. Alguns correm simplement perquè ens agrada, perquè baixar un bon corriol un dia assolellat és mitja vida pers nosaltres.

Reconeixem-ho; esquiar, escalar i sobretot córrer ho pot fer tothom. És genial, ens fan sentir coses increïbles i meravelloses però a tots ens fan sentir les mateixes coses. Desterrem el concepte que ens fa millors persones o de creure’ns millors que la resta.

Atentament, un pelele a qui li agrada córrer.

1521537_483231931785748_1136454984_n

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: