Escriure mai ha sigut fàcil, de fet per fer-ho cal estar ben documentat i haver llegit grans obres com La Neorural, Montserrat, Besiberris. Cal també haver anat practicant al llarg dels anys, un no pot seure davant d’un full en blanc i pretendre que les línies surtin soles (be potser si et dius William Shakespeare si) però no és el cas, és necessari haver escrit petites notes sobre muntanyes o rapides frases un dimecres per la nit a prop de Collserola.
Tota historia ha de transcorre en un indret, en el nostre cas Aiguafreda, un petit poble en mig d’un gran congost rodejat de boscos trets de contes de fades on la verdor i l’olor a terra humida et fan sentir protegit i en pau.
Quan comences a fer córrer la ploma tot surt rodat, vas amb por a que el frenesí inicial no et deixi sec a mig llibre però trobés antinatural intentar frenar la voràgine quan tot surt bé i et sents feliç. Així doncs puges per la pagina 5 i 10 com qui puja al pis de dalt de casa i acabes arribant a la pagina 20 molt més fort del que creies.
En dies d’escriptura intensa és necessari fer petites parades per menjar i beure, no voldria ser el primer escriptor que es mor a la seva taula per no haver menjat un tros de fruita o dos ametlles mal pelades. Fins i tot a vegades per escriure has de canviar el teu angle de visió i fins i tot de postura. jo mateix em vaig veure al voltant de la pagina 20 a quatre potes gemegant per treure’m de sobre aquella maleïda roca escarpada que volia deixar-me fora de joc. Altres cops has de parar d’escriure i anar al lavabo, de fet, parant no és fa res més que seguir escrivint al teu cap. Nombrosos llibres s’han escrit al lavabo, segur que Quim Monzó o Quevedo van escriure molts dels seus relats postrats a la trona.
Tota historia ha de tenir un nus on el protagonista es vegi enfonsat i sembli que no pugui aconseguir la seva meta. Com quan Dante i Virgili a La divina comèdia van haver d’ascendir al Purgatori i expiar les seves culpes, on quant més pecats tenies més havies de alliberar la teva ànima (i jo en carrego un plec).
Les primeres pagines i capítols d’un llibre solen sortir sols com si la musa Caliope guies les teves mans i borres el cansament acumulat. Les primeres parts són fàcils però la historia està plena de llibres inacabats per no saber com acabar o quan acabar. És complicat baixar del purgatori encara amb esma per continuar però un no es planta a la pagina 30 sense voler acabar un llibre de 43 pagines. Un treu la poca força que li queda i l’aprèn a gestionar com pot, intenta ficar-se al cap la idea que acabarà i prossegueix escrivint a pas lent quan fa pujada i s’accelera si pot a les baixades.
I finalment un escriu el punt i final a un perfecte recorregut donant la volta a Aiguafreda i només li queda que agrair a tothom la paciència tinguda.
I recordeu per córrer, ai escriure, calen 2 cames i un bon cap.
Al marge d'un camí 