Enviat per: Carles | 4 Juliol 2013

Trail d’Andorra (35 km +2.200m)

El Dissabte 22 de Juny va arribar el esdeveniment pel que m’havia estat preparant tota la temporada: la Trail d’andorra de 35 km i +2.000m – 3.3000m de desnivell inclosa dins de la Andorra Ultra trail (Ronda dels Cims,  Ultra Mític, Celestrial) amb (171 km, 110 km i 78 km) respectivament.

Tothom amb el que parlis sobre aquesta cursa et dirà que és un altre món en relació a les curses de muntanya i que s’ha de fer un cop per comprovar-ho. Ja després de més d’una setmana de la cursa, els meus cruiximents als quadríceps fins fa dos dies en són testimonis. Mai havia corregut una cursa tant dura i especial com la “curta” de la Andorra Ultra Trail i per això us ho explicaré.

314088_358850267521654_843295403_n

Abans de avorrir-vos amb les meves penes durant la cursa explicar-vos que aquest any és complia la V edició de la Andorra ultra trail i per problemes meteorològics (molta neu encara al mes de maig) la organització molt sàviament va canviar l’itinerari de les diverses curses per evitar qualsevol accident. El itinerari que més va canviar va ser el de la trail, passant de ser dos pujades a dos pics entre ells el Comapedrosa (la muntanya més alta de Andorra)  a un recorregut una mica més divers mantenint els 35 km però disminuint  el desnivell.

Perfil2010Trail(Perfil de la trail 2012)

Perfil2013TrailC

(Perfil de la trail 2013)

Aquesta aventura com vaig dir en anteriors posts, comença quan un bon amic que viu a Andorra s’assabenta d’aquesta cursa i ens burxa per apuntar-nos, venent-los la moto que tothom li havia dit que era molt maca i que era molt dura. Has dit dura? Doncs som-hi ja tenim un objectiu “seriós” per començar a córrer per la muntanya i que millor que a Andorra i tenint casa!

Divendres nit arribem a Escaldes on viu l’Amadeu i l’Alba els meus dos amics que amablement ens acollien (ja que finalment per una lesió l’Amadeu va decidir no córrer). Amb els nervis i les ganes de córrer a flor de pell decidim anar a veure la sortida de la Ultra Mític que és feia al poble de Ordino (on més tard arribarien totes les curses). Un cop a Ordino la tensió en l’ambient és palpa només entra a la plaça i la cara de ensurt es pot veure en la cara de la majoria de participants. Abans del tret de sortida intento sense exit buscar al JaBanli per desitjar-li sort, llavors arriba l’hora de la música èpica i de un moment màgic que podeu veure en el video de L’Amadeu però que per sentir-ho ho heu de veure i en aquell precís moment us donareu compte que un cop a la vida voleu córrer la Ultra Mític.

Amb aquesta imatge anem cap a casa per dormir pel dia següent. El David, el Carles i jo erem els únics corredors del Cochambre i  amb la resta havíem quedat de veure’ns a al primer avituallament o a LLorts.

Els retocs dels tambors dels Batokatu d’Oliana et recorden que la teva adrenalina esta començant a circular pel teu cos i alhora et fan sentir una mica com a casa (Moltes gràcies nois, sou genials) , tota la gent ja esta preparada per sortir i nosaltres ens fem les fotos pertinents i entrem al cercle només per corredors, la nostra cursa només acaba de començar.

Amb el David havíem parlat de sortir força endavant perquè alhora de començar a pujar el alt de la capa no ens trobéssim molt “rezagado” que sabia col·locat massa a prop pel seu ritme, així que dit i fet, ens acomiadem del Carles (que ja no tornaríem a veure fins la meta) i comencem a avançar posicions fins que jo em trobo en un lloc on em trobo bé i el David el mateix però 20-30 persones més endavant fins que s’escapava de la meva vista.

IMG-20130622-WA0001

Abans de començar seriosament l’ascensió emtrobo molt bé de cames però ja noto que em falta l’aire, una de les majors dificultats d’aquestes curses és la altura en la que es corren (surts de 2000m) i a més acostumat a entrenar al nivell del mar com estic. Em dono compte que serà una sensació que no em podré treure en tota la cursa així que decideixo conviure amb ella i tira amunt. L’ascensió és fa molt millor del que em pensava i només pateixo de respiració en els últims trossos just quan sento les notes del gaiter a la cima entrant-me com un calfred per tot el cos.

Un petit plugim de la nit anterior ha deixat la zona una mica molla i la baixada és converteix en una prova per intentar no caure i fer-te mal, a tots els corredors se’ns escapa un “UIIII” o fins i tot algun “AHHH” però per sort encara estem forts de cames i podem baixar ràpidament sense cap problema. La cursa abans d’endinsar-se al bosc transcorre per la carena de muntanyes deixant veure la preciositat de les muntanyes d’Andorra i un dels motius dels perquè estem aquí.

bb

Entrem a la zona boscosa i per mi més maca del recorregut on un seguit de corriols que et van donant aquella velocitat que anhelaves a la pujada. En aquest punt em trobo molt bé i conscient que és la cursa més llaga que faré mai intento córrer de forma molt conservadora tota l’estona però accelerant en algun tros gaudint d’aquells camins. El camí ens porta a creuar un parell de rius i només en el primer intento no mullar-me gaire i per culpa de la meva poca destresa acabo de lloros dins l’aigua (a partir d’aquí, acabaré moll fins dalt en tots els rius que creuem).

La zona boscosa acaba en un tram de carretera que fa pujada força avorrida en la que xerro amb un parell de corredors tot just abans de arribar al primer avituallament (Estació d’Arinsal, km 10).  Alla ens diuen que anem força bé i que devem ser dels 150 primers, en comptes de envalentonar-me decideixo reposar i menjar com un animal que fa dies que el tenen en captiveri per no patir més tard. La sortida de l’estació és una pista que baixa bastant trencacames on per desgracia accelero més del que hauria i que desemboca en un caminet que ens dura a la pujada on vaig patir més de tota la cursa.

ccc

Quan llegia o em parlaven del famós “Tio del Mazo” mai havia acabat de entendre aquest nom tant peculiar, doncs bé aquell dia ho vaig entendre. En menys de 3 km de pujada fins el següent avituallament (Pla de l’estany, km 14) vaig arribar a agonitzar com pocs dies, sentia com si algú estigues bombejant el meu cor a 200 pulsacions i em traguessin l’oxigen alhora. Són les 11:30 del matí i fa un sol de justicia, em detinc a reposar un parell de cops mentre intento hidratar-me lo màxim per seguir el meu pas, decideixo baixar el ritme perquè em veig demanant que em vingui una grua a recollir. Arribo tant exhaust al pla de l’estany que just arribar al pla em rellisco i em foto a sobre un fangar on per sort no em dono cap cop important ni a cames ni genolls, la meva ma s’emporta una petita rascada i ja esta.

El pla de l’estany amb encara la neu del hivern és realment una estampa preciosa i més si veus al fons el petit avituallament que portes una hora somiant. Com en el cas anterior menjo molt i encara més perquè és l’últim avituallament de sòlids i no vull ni sentir a parlar més del tio del mazo. Un cop em sento saciat prossegueixo el camí i començo a notar que els meus quàdriceps no estan per moltes festes per aquest motiu decideixo anar a un ritme lent però continu.

Pas a pas, Km a Km arribo amb forces al últim avituallament (Coll de les cases, km 19). Només uns 15 km amb el liquid que tenim ens separa del poble d’Ordino.  La Baixada fins al poble de Llorts presenta força desnivell i amb un corredor decidim que les nostres cascadia pateixen força de tracció a la que tenen una mica de fang, d’aquesta manera intento anar amb més cura de per on fico els peus i inconscientment vaig carregant més i més el quàdriceps.

aa

Arribo tant apurat de quàdriceps a Llorts (km 25) que quan veig els meus amics: Amadeu, Alba i Alex, estic exhaust i els demano per favor que em diguin quan em queda gairebé plorant. Ells que són bones persones em contesten amb un: ja no et queda res, una mica de pla i una pujadeta, perqué són amics però més tard m’enrecordaria del ” i una pujadeta”.

Gràcies a ells recarrego piles anímiques (que són les úniques que valen la pena a hores d’ara) i amb un trote cochinero qual  jubilat  creuo les zones de llorts i redort. Aquest tros em passa força tranquil i fins i tot xerro amb uns quants corredors amb els que he compartit uns quants km.

Finalment sembla que arribem a Ordino, fins i tot veiem el poblet però la organització ens ha guardat una petita sorpresa abans de arribar, dos pujades força dures (pel moment en que ens trobem) i una baixada abans de arribar a ordino. Després dels meus insults diversos veig que la meva anima no pot més, porto gairebé 6 hores corrent i ja no puc més, em fa mal tot i vull una cervesa ben fresca.

Els amics, la cervesa ben fresca que t’espera, tota la gent que t’ha recolzat per ser avui on ets són els que en aquest moment et fan aixecar-te i prémer una mica més. Si pateixes una mica de respiració, et detens, respires i poc a poc segueixes el teu camí. Si et bull la sang fas un glop d’aigua i et refresques,però no has arribat fins aquí per marxar per la porta petita, des de el dia que et vas inscriure sabies que acabaries, el que no sabies és i estàs veient-ho ara: el que et costaria.

Espantats els fantasmes del meu cap, arribo al ultim punt de control on m’informen que ja tot el que queda és baixada, així que m’acomiado dels meus companys de km i decideixo córrer una mica els pocs metres que em queden. Arribo al carrer d’entrada a la plaça d’Ordino més caminant que corrent però aconsegueixo veure a l’Alba que em dona l’estelada i que jo agafo per entrar a la meta de la millor forma possible.

Al final 7 hores de alegria-calvari per fer els 35 km de la trail d’Andorra.

IMG-20130622-WA0002

A l’arribada, el David ja portava  gairebe 45 minuts esperant i el Carles encara trigaria 1 hora. La millor forma de esperar un amic es fent cerveces i més si et trobes amb un Koala que no fa gaire a arribat de fer 14 hores a la Celestrail (quin crack).

M’acomiado fins un altre dia agraint especialment al Carles, David, Alex, Amadeu i Alba per tot: per aguantar-nos encara que no correguéssiu, per donar-nos menjar, lloc on dormir i per no fer molta mala sang de les agulletes dels següents dies. Agrair al Raül la taja que va propicia les 5 o 6 cerveses que ens vam fotre. Agrair a la Laura tot el que m’arriba a aguantar. Agrair també a tots els fantàstics corredors d’aquesta cursa les xerrades, els anims, els moments que es passen a la muntanya. Per acabar donar les gràcies a la organització que per mi ha estat genial.

I recordeu: Tot va bé si acaba bé.

Advertisements

Responses

  1. Barreja de sensacions que la fan única..

    Hi tornarem a ser, amb més pota i més coco!

  2. […] de les motivacions de fer la trail de la UT Andorra, era que si anaves bé de temps havies de pujar a la muntanya més alta […]


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: