Enviat per: Carles | 10 Desembre 2012

Los, lauf! (o com acabar una mitja marató i no morir en l’intent)

“Els teus reptes determinen fins on arribaràs”

3

El dia abans de la cursa tothom em feia la mateixa típica pregunta que li fan a qualsevol corredor : Perquè vols córrer 21 km amb aquest fred que fa i aquesta neu?

Ho faig pel gust amarg de l’adrenalina que et recorre per tot el cos des de el primer fins l’últim kilòmetre, per aquell repte que pensaves que no podries assolir,per la teva parella que està esperant a la meta morint de fred, per aquell got de té que prens al km 17 i t’enlaira fins a la meta, per tots els entrenaments a les tantes de la nit, per tothom qui esta animant suportant els -3ºC, per aquell home de 70 anys que corre al teu costat i per l’arribada a la meta, sobretot per l’arribada a la meta quan et dones compte que encara que divendres et pugés el bessó, encara que no haguessis sortit en una setmana, encara que hagis sacrificat moltes coses, collons, has arribat a la meta.

Vaig decidir fer la Nikolaslauf de Tübingen just al saber que faria  l’Erasmus a Tübingen, marxar de farra a alemanya no havia de significar abandonar el running i menys si gaudia de la possibilitat de fer-ho en un parc natural com el de Schönbuch.

Els primers mesos corrent per aquí eren un somni fet realitat: temperatura ideal, cap cotxe ni pas de zebra que et molestes, només tu i els corriols del bosc. Tot es va començar a complicar amb l’arribada del fred, novembre i les primeres nevades. Per sortir a córrer ja necessitava la tèrmica, una samarreta i una 2a capa com a mínim i tot just començava a fer les meves primeres tirades llargues per la mitja.

Tot i les ultimes adversitats va arribar el diumenge 9 de desembre i el despertador va sonar a les 7 del matí, encara no havia sortit ni el sol així que vaig decidir exprimir uns minuts més les hores de son. 7:30 tocava esmorzar: entrepà de Nutella, una barreta, un plàtan i una poma més suc de pinya. 8:00 passava per la dutxa i em vaig vestir per aguantar els possibles -5ºC que faria: Samarreta tèrmica, samarreta Bombers 2012, 2a capa, 3a capa, 2 buffs, malles, pantalons, mitjons i les meves Mizuno Nexus 5.

2

A la línia de sortida tot eren nervis i alegria, tothom intentava entrar en calor com podia, alguns escalfant, altres bevent té calent o algun simplement no es treia les 50 capes que portava al damunt. A les 10 va començar aquesta gèlida cursa, fins el km 3 tots els 2500 corredors anàvem en un únic grup però a partir d’aquí va començar un dels meus calvaris que es repetiria al km 15, una ascensió de 50 metres durant 2 km. Per estrany que em semblés vaig enfilar la pujada de forma decidida i sense parar en cap moment, semblava que els entrenaments havien servit d’alguna cosa. Tot semblava anar sobre rodes, els km anaven passant i sense gairebé tancar els ulls ja estava rodant pel km 12.

Tot semblava massa fácil… però el karma me’n tenia guardada una de molt puta, Al km 12, l’estimat km on pots decidir si prémer una mica el ritme per acabar la cursa de forma digne o has d’arrossegar-te fins a la meta, va començar a nevar. No sé si heu corregut mai sobre neu mentre està nevant però en aquest moment no valen ni tècniques de cursa, ni barefoot ni tonteries, l’únic que tens al cap és no relliscar i no perdre massa temps en l’intent. D’aquesta manera la cursa mig calmada va esdevenir una lluita contra el temporal, un duel on havies de treure allò més primitiu de tu per no caure.

Com si la neu no fos un problema suficientment gran, ara se li sumava la meva altra creu: la pujada del km 15, aquest cop no va ser bufar i fer ampolles. Vaig patir com mai per no parar i pujar caminant però el fet de pensar en la Laura que m’esperava a la meta morint-se de fred em va ajudar a no parar i seguir corrent. Un cop feta la pujada ja només quedava baixar i enfilar el km 17 on un got de té calent em va revifar i treure el fred del cos, només 4 km em separaven del meu objectiu i encara que em va costar vaig arribar als últims 2 km.

A partir del km 19, encara que deixaves enrere el corriol ple de neu per entrar en una carretera asfaltada les forces ja no em permetien córrer molt més i només els ànims dels més petits em van permetre agafar una mica de força més i volar fins la meta.

I després de la neu, el fred, el dolor de bessons, de tot… La meta era allà, tan clara com tranquil·litzadora. El rellotge marcava 1h50 minuts però això en aquell moment passava a ser simplement un número, l’important era tot el viscut.

IMG_0016

Vull donar les gràcies a la Laura per venir a recolzar-me, potser sense ella m’hagués cagat, al s meus amics d’Oliana per veure si així es piquen i l’any que vinent fan una mitja amb mi, als amics de Tübingen que m’han aguantat tots els mesos parlant de la cursa i dels entrenaments, i a la resta d’amics que també m’aguanten.

També agrair a @kungfujete @raulkoala @santitant @shht @iloles @oroig @J1vendrell i més gent per els consells, la motivació i les forces per acabar.

IMG_0034

Anuncis

Responses

  1. […] farà un any que vaig començar a córrer per la muntanya “seriosament” i des de llavors no hi ha […]


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Categories

%d bloggers like this: